Superamas sosté que, atès el context social, polític, econòmic i religiós actual, la música de Mozart ja no és la música de Mozart, sinó simplement un artefacte sotmès a determinades pressions externes que possibiliten les seves representacions contemporànies. Dit d'altra manera: Superamas treballa sobre la recontextualització de la música de Mozart en el marc del seu actual consum, lluny del valor creatiu i musical original.
Aquesta escultura coreogràfica, creada per a l'Any Mozart 2006 de Viena, també evocarà algunes de les situacions històriques (i actuals) que tots tenim presents, com ara els conflictes armats, les crisis polítiques i altres desajustos globals. Així doncs, aquesta peça es posiciona entre música i temps actual, entre història i representacions nacionals actuals, entre tecnologia i coreografia. Entre Mozart i ja no Mozart i entre dansa i ja no dansa.
A primera vista un altre tribut més a Mozart, molt atractiu per als sentits i que compleix amb el que prometia. El problema és que no només ens eleva molt alt, sinó que també ens porta fins als marges, travessant fronteres (una mica com l'aeròbic, però arribant a resultats bastant diferents). Per alguna raó, realment ens du a recórrer algunes negociacions històriques i actuals: coatraccions altament estranyes, comobilitzacions altament estranyes i aliances entre arts visuals, música, dansa i les agències de poder sociopolític també altament estranyes. Sobreposant modes de representació oficialment separats, High Art exposa subtilment un tràfec intern de cites (basat en els afectes) que ens du a l'encontre de les arts visuals amb el moviment de banderes de les cerimònies oficials, al d'espectacles coreogràfics amb la retòrica internacional, al de les celebracions culturals que impliquen aeròbics operístics, al de la música clàssica que s'involucra amb polítiques cinemàtiques i al d'assumptes sociopolítics que els impliquen a tots ells.
-Paula Caspão,Get High / on aerobic politics and other highly cinematic genres (fragment)-
