Reflexions sobre When I actually think about love

Des que em van proposar crear una peça per a aquesta plataforma d'exhibició de treballs artístics relacionats amb la dansa i pensats per ser mostrats a través d'Internet, em vaig llençar ràpidament sobre aquesta oportunitat, sobretot perquè era una cosa que duia força temps rondant pel meu cap. I ho vaig fer malgrat que la meva posició partia del fracàs de l'escena, d'un distanciament intel·lectual de les convencions implícites en les representacions escèniques i d'un intent d'escapar dels seus ineludibles poders econòmics. Com es pot entendre la creació si l'escena deixa d'existir? La proposta era estimulant i sempre paral·lela a allò amb el que em confronto en l'art; evidentment, sóc conscient que el meu posicionament és extrem en relació a les representacions escèniques i la ruptura amb aquest cercle d'espectacles orientats cap al producte pel qual passen artistes com jo. Per tant, em trobo davant del repte de provar aquest punt, i crec que aquest treball és un dels passos que estic fent per poder entendre la meva pròpia opinió sobre aquest assumpte en particular.

Així, quan sorgeixen i es desenvolupen aquestes dues línies paral·leles de pensament que implicaven una plataforma diversa de la de l'escena, em trobo reflexionant sobre els paral·lelismes, i observant les diferències i matisos entre els meus pensaments i els de La Porta. Per això, aquest vídeo és la cristal·lització de la idea mateixa, entre la dansa i la seva interacció amb l'espai públic, entre la mediocritat de la vida i l'ésser humà preformatiu, entre la imitació i l'extensió d'un estat mental imaginari. Finalment, aquest encontre atzarós no és més que un xoc de narratives entre la vida i l'art que tendeix a imitar més que a funcionar com una extensió.

Felicito a La Porta per aquest esforç gens convencional.