Until the moment when God is destroyed by the extreme exercise of beauty

(2006)

www.orumodofumo.com


Com exercir la situació teatral fins a l'esgotament? Triar el mèdium que ens és comú, però que no dominem. Mirar la gent de cara i convidar-la a seguir-nos quan ens n'anem a una altra banda. L'aquí i ara que busquem és tan estès que ja no té propietat. Ha estat eliminat. Recomencem sempre, sense arribar mai al mateix indret.
Sis persones assegudes. Els seus cossos tenen la paraula. El seu avenir junts s'enuncia a través d'un llenguatge inestable, un anglès amb sonoritats particulars. La seva capacitat de comunicar està sempre desafiada. Naveguen entre transparència i opacitat; exerceixen en el teixir dels llaços, penjant d'un fil.

-Bojana Bauer-

Passejar
Passejant per un bosc, per exemple, tot canvia constantment, i tot es queda alhora igual, els arbres romanen, el que canvia finalment és més aviat la nostra percepció (ritme, sons, tacte, mirada).
Ens passegem en un espai mental que té lloc durant el temps de l'actuació. Les idees ofertes són desfilades como si ens passegéssim per un cervell. Els mecanismes passen per l'associació d'idees, sons, caigudes en un espai de memòria, rebots en un espai de constatacions... Travessa de l'espai dels desigs personals, dels desitjos compartits. Viatjar en aquest espai com si es tractés d'un viatge galàctic... perduts en el buit però gaudint realment en aquest indret de flotació on no esperem res, on no hi ha res a esperar.
Es tracta d'una invitació a viatjar amb nosaltres. Les inquietuds que tenim estan dirigides essencialment a l'espectador. Estàs preparat per seguir-nos? Per seguir-nos en el nostre present, sense expectatives d'alguna espectacularitat. Som, sens dubte, persones maldestres i que ensopeguen. L'únic element d'espectacle és l'uníson... però la nostra coral no està d'acord. El viatge, en realitat, no avança, com al bosc: tot canvia tota l'estona i finalment res canvia visiblement.
Sense voluntat d'informar sobre el que sigui. No és un discurs. Les coses enunciades no són importants en si mateixes. El que sosté el temps són els silencis, els entre-dos, els espais buits. No estem en un món de l'absurd.
Estem en el no espai, en el no temps del present. Com en un cervell, en el pensament, qualsevol cosa arriba en qualsevol moment. It's beyond our control. El cos, els nostres cossos, són reflexió dels seus cossos (de l'espectador). Però és, de vegades, un mirall deformant, o el que diem potser sigui el contrari del que volem dir. Els papers  estan invertits. Les frases són de doble fulla. No volem una depressió. La nostra despullada és alegre. L'impacte del nostre entorn, naturalment judeocristià, ens impedeix despullar-nos completament. Estem en un joc musical. La nostra música està feta a partir de les nostres musicalitats/músiques. El bàlsam diví apareix en els nostres cants de meditació. L'animal hi sent malament, ho entén malament. Està fet d'alegres confusions.
Al principi hi havia el verb, la destrucció de Déu comença doncs per la destrucció del verb.

-Loup Abramovici, Impressions durant el procés-

Direcció artística: Vera Mantero
Interpretació i cocreació: Antonija Livingstone, Brynjar Bandlien, Loup Abramovici, Marcela Levi, Pascal Quéneau, Vera Mantero
Espai i vestuari: Nadia Lauro
Música en directe: Boris Hauf
Llums: Jean-Michel Le Lez
Col•laboració dramatúrgia: Bojana Bauer
Producció delegada: O Rumo do Fumo
Coproducció: Centre Choréographique National de Tours, Centre Pompidou, Les Spectacles Vivants/Festival d'Automne, Culturgest de Lisboa, Le Quartz/Scène Nationale de Brest, O Espaço do Tempo de Montemor-o-Novo
Amb l'ajuda de: Fundação Calouste Gulbenkian de Lisboa
O Rumo do Fumo rep el suport de l'Instituto das Artes/Ministério da Cultura