La desorientació sorgeix del sentiment de comprendre perfectament i tot i així no haver-ho entès tot.

-Gilles Clément-

Slow Down posa en joc la presència d'un grup. De 6 ballarins només n'apareixen 5. Una presència desconnectada de qualsevol lògica excepte de la del temps, l'espai i l'existència. Com estar aquí tots junts en un espai comú?

entrada, ball amb l'absent, travessa, naixement d'un somriure, construir un llit, algú respira, cos col·lectiu, impulsos, el text caigut del cel, sense saber cap a què, respirar junts, fer sons, la mala noticia, concert de sorolls, el cordó de la felicitat, caure de cap, suïcidis, cançons, final.

Des de l'inici hi havia el desig d'ampliar el treball sobre la presència, ja plantejada en peces anteriors, treballant amb un nombre d'intèrprets major del que és habitual en la meu treball. Tanmateix, volia apropar-me a allò específic, donar visibilitat a alguns detalls, atorgant-los altres proporcions, de la mateixa manera com el cinema ho fa amb el primer pla. La idea del rostre com un signe de presència, com el mediador en l'encontre amb l'altre. Sempre despullat i, malgrat això, secret, singular, com absort en l'interior. La idea d'amistat amb un sentit de percebre en l'altre signes que ens revelen coses, hi ha misteri i hi ha somriure, en l'amistat... Què podem inventar a partir de posar en joc tots els ballarins en un espai comú i exposar-los a les mirades dels espectadors? De quina manera podem estar tots junts en un espai comú? Què deixem veure o amaguem de nosaltres mateixos? Absència, esforç, concentració, impuls, felicitat, cansament, joc, camí, fracàs... M'agradaria jugar amb la presència desconnectada de tota lògica o narració que no sigui la de la preocupació per el temps, l'espai i l'existència. Sempre condicionada a un treball amb un espai frontal. Aquesta tria em porta a qüestionar encara més l'espai entre ballarins i espectadors: què esperem de la mirada de l'altre? La idea de sorpresa en la recerca d'una forma inesperada.

-Martine Pisani, abril 2001-

Dels sis ballarins només n'apareixen cinc, en la línia de Ryoan-Ji, el jardí zen on només sis de les set pedres són visibles des de qualsevol punt de vista. Les diferents 'escenes': fer soroll mentre un extra camina per l'escenari, imitar un ballarí invisible, memoritzar un text filosòfic sobre la memòria, dirigir la nostra atenció no cap al que està amagat, sinó cap a allò que sembla que falta, la seva presència apareixent de manera indirecta. Els ballarins estan envoltats per una àrea de 'backstage' (entre caixes), un fora de camp total que afecta constantment les seves accions. Com un pintor o un fotògraf que treballa dins dels límits d'un marc o que utilitza una paret per obtenir alguna cosa dinàmica, Martine Pisani fa l'espai tangible. Converteix la barrera invisible entre l'escenari i el món en un passadís on la interacció és possible. Tenint en compte que aquesta dansa se centra en el desig de fer present, de personificar un etern i provisional 'hic et nunc', per què no dur aquesta noció de presència més lluny i investigar el seu significat? És, potser, l'emanació d'una suposada interioritat? La presència explorada a Slow Down no prové d'un personatge (com quan diem que un actor té presència). Si ampliem el panorama, la presència apareix a través dels seus oposats: absència, desaparició. Pensa en aquelles cortines que es mouen a Bajazet. Presència és un cos més un camí, un sender. Què succeeix quan aquests es dissocien i a ambdós elements, el visible i l'invisible, se'ls permet interpretar les seves partitures per si mateixos?

-Frédéric Valabrègue, extrets-