Mitjançant accions executades per ell mateix o a través de registres simbòlics amb objectes, Rubén Santiago parla de la condició de l'home, de la seva fragilitat i de com en són de vulnerables els seus nexes amb ell mateix i amb el món. Aboca amb naturalitat una mirada irònica, directa i profunda, emotiva i cerebral, que posa en crisi el consens col·lectiu amb gestos simples que al·ludeixen a grans veritats.