one dog comes


"L'animal no ens resulta hermètic i inescrutable, l'animal obre davant meu una profunditat que m'atreu i em resulta familiar. D'alguna manera conec aquesta profunditat: és la meva. També és allò que està més allunyat de mi, allò que mereix el nom de profunditat, que justament significa allò que m'és insondable"

Georges Bataille, Teoria de la religió


Outsider art. Existeix?

Aquesta reflexió em va venir després de veure la pel·lícula " Què tens sota del barret? " de Lola Barrera i Iñaki Peñafiel, i produïda per Julio Medem, i també evidentment després de conèixer i treballar amb Alba, una noia amb síndrome de down. La pel·lícula tracta la vida de Judith Scott, una "artista escultora" de 62 anys, síndrome de down i sordomuda. De com l'art ajuda a la comunicació en una persona aïllada brutalment a causa de la discapacitat física que pateix.

Però això no m'interessa massa. El que m'interessa és aquesta tendència, que d'altra banda és molt americana, d'enaltir a un pobre, a un discapacitat, a un friki, a la màxima glòria, de sobte. Segons el crític d'art que surt a la pel·lícula, l’outsider art és el que està més de moda.

A mi, m'atreuen les persones que realitzen les seves petites joies amb tota naturalitat en el seu centre cívic, sense massa condicionament intel·lectual ni cultural. M'agraden les classes de karate, de cuina, aquesta puresa m'atrapa i fascina, almenys a mi. Però existeix l’enorme i gran contradicció: deixar-ho així, o atrapar-ho i portar-ho a l'exhibició. És honest? Traslladar-ho és una burla? És una manera de mofar-nos? Pot ser sí. No estic segura de no haver fet una cosa així inconscientment amb Alba. Hi havia necessitat de muntar-li exposicions per tot el món i fer famosa Judith Scott? A ella li importa? És conscient d'alguna cosa?

És art un producte que fa una persona sent inconscient del que està fent, o senzillament fent-ho amb una finalitat diferent, encara que aquest producte sigui acollonant i d'una qualitat artística innegable?

És lícit utilitzar això des de fora?

La veritat és que a la peça del Colectivo 96, “dar patadas para no desaparecer”, el fragment que més em va interessar va ser quan ells dos recreen les classes de sevillanes i karate que havien pres, crec que en Berlín. De fet en un IN de La Poderosa van actuar ja fa uns anys uns adolescents que muntaven una història amb uns caixers automàtics, i el tinc gravat al cap. De vegades jo ho visc com si escoltés un fill meu que em canta un tema, és igual si està bé o malament, aguantes i et cau la bava.

Amb l’Alba he viscut cert conflicte al meu cap, en la meva moral, en el meu discurs. Va començar fa un temps a Múrcia, durant un curs, vaig veure un espectacle de dansa integrada. Em va atreure l'expressió de certs síndromes de down, em creava un tipus d'emoció i em vaig capficar en treballar un dia amb alguna persona amb aquest tipus de discapacitat. Va sortir l'oportunitat al Sobrenatural de La Porta

Alba té un grau de disminució molt potent i no és fàcil comunicar-se amb ella, ni explicar-li coses que t'agradaria que fes, tot ha de ser molt senzill, plantejar-ho com un joc, és com una nena molt petita, no parla, escoltes sorollets. De vegades pots filmar d'amagat la meravella que ella espontàniament ofereix, sense saber que ho està oferint. Em sentia com un voyeur que sap que en aquella innocència, hi ha un tresor i el robarà. M'he emocionat molt.

Només espero haver respectat a l’Alba en tot, aquesta noia que adoro.

Creació: Rosa Muñoz

Càmera: Roberto Romero

Amb: Soren Evinson, KA , Alba Munera i Rosa Muñoz

Edició: HANGAR

Agraïments: Llorenç Parra