Ballar una lenta. 

Dissabte nit. Quedo amb uns amics en el Big Bang per prendre una copa. Coneixem unes noies. Se'n sent una lenta: One More Kiss, Dear... i saco a ballar una d'elles. Sonen un parell de compassos i la noia comença a corregir-me: El blues es balla sense agafar-se les mans, desplaçant-se els cossos a través del contacte de les cames. Així! I, de seguida torna: ¡Segueix els meus passos! Dreta 1, Esquerra 1-2, i 1, 1-2... M'acabo de tensar. Penso: VAGI MERDA! ODI LES LENTES!

Dissabte nit. Quedo amb uns amics en el Big Bang per prendre una copa. Coneixem unes noies. Se'n sent una lenta: Heaven, I'm IN Heaven... i saco a ballar una d'elles. Sonen un parell de compassos i la noia em somriu: Quina balada més bonica! Em fa sentir bé, i em deixo portar per la cançó. Ens estrenyem una mica més, i recullo les meves mans darere la seva cintura. Recolzem les nostres galtes. Tanco els ulls. Somric: ¡QUÉ BONIC! SÓC FAN DE LES LENTES! Cheek to Cheek...

Teo Baró. Artista visual i performer en els projectes del qual, de clara implicació autobiogràfica, es confronten materials textuals amb materials visuals sota el fil musical de la seva banda sonora particular. Viatger amb passaport diplomàtic per transitar sense problemes (i amb ironia) de l’esfera privada a la pública. www.teobaro.com