El eclipse de A. anuncia, des del seu títol, l'apropiació constant que fa Amaia de la pel•lícula d'Antonioni L'eclisse. La pregunta queda oberta: ¿l'eclipsi de qui?

Partint de la relació que s'estableix entre la realitat d'un telespectador i la ficció del seu televisor, amb aquesta peça un dels interessos de l'autora és qüestionar, pertorbar com el temps es transforma i s'articula dins del relat fílmic i com aquest es pot relacionar amb la quotidianeïtat i amb un esdeveniment i un subjecte inscrits en un espai i en un temps teatrals.

En aquesta performance sembla que el temps ja no travessa l'espai, sinó que es converteix en moviment concret, es crea així un nou ordre que trenca la linealitat de la pel•lícula i que qüestiona la lògica de les accions en una macabra carrera contra la causalitat.