A dúvida está a desaparecer do mundo. Matamo-la como matamos os homens que duvidam. É mais seguro

[El dubte està desapareixent del món. La matem com matem els homes que dubten. És més segur.]

Gustavo Sumpta és un artista atípic en el panorama de les arts visuals a Portugal. La seva trajectòria es creua amb el teatre (membre fundador del projecte Pogo Teatro i col·laborador dels Artistas Unidos), el cinema (amb diverses participacions en llargmetratges portuguesos i en particular amb el realitzador Pedro Acosta al film Juventud en marcha) i la dansa contemporània (en els projectes Existência, O que sou não fui sozinho i Para onde vai a luz quando se apaga? de João Fiadeiro). Tot i això, desenvolupa també una pràctica pròpia en arts visuals participant regularment en exposicions col·lectives i individuals, havent estat seleccionat el 2007 per al prestigiós Premi EDP Novos Artistas.

En les seves obres transforma, amb mitjans rudimentaris (bàsicament: el treball i la persistència), materials pobres en actes visuals, en escultures efímeres, en resolucions estètiques.

El seu treball en performance és va iniciar el 2003 i s'ha desenvolupat a través de la seva participació en diverses edicions del projecte LAB, així com en el projecte Case Study, tots dos organitzats i produïts per RE.AL. El desembre de 2007 RE.AL va organitzar a l'Atelier RE.AL un cicle de 7 performances de Gustavo Sumpta que van inaugurar una nova etapa de relació professional amb aquest artista, tot assumint un paper de representant de les seves obres. Las tres performances que presentarà en l'àmbit d'aquesta carta blanca són inèdites a Espanya.


Notes sobre les escultures performàtiques de Gustavo Sumpta

No és fàcil decidir si el que fa Gustavo Sumpta són performances o escultures. El camp de treball que assumeix com a propi és redefineix i és redissenya constantment. El denominador comú és no privilegiar processos, objectes o materials, sinó reinventar contínuament el procés de creació, així com el suport on això s'esdevé. La seva matèria és una lluita peculiar contra els límits del llenguatge, de l'expressió, del cos i la transposició més enllà d'aquests límits. Per això podem dir que es tracta d'un art que no obeeix a les convencions dels llenguatges artístics establerts. I en aquest sentit, es connecta amb el que és la gènesi de la performance, tal i como s'entén en la tradició de les arts plàstiques i d'una part de la dansa contemporània
 
Però tot i que es pugui reconèixer l'herència de Sumpta, la seva característica més pronunciada és ser provocador, inconformista i insatisfet en relació als clixés que la cultura assumeix en relació als productes culturals. Per això res en el seu treball és pamfletari, ni existeixen manifestos relacionats amb una estètica futura. El treball que realitza el du a terme sobre una base anàrquica i, per tant, indefinible en termes formals, materials i conceptuals. El gest, l'acció, la performance són els seus materials originaris. L'única exigència és que tot el que sigui integrat, recontextualitzat, robat o canibalitzat es relacioni amb el cos, amb els ulls, amb la intel•ligència. El que resulta després són sempre condensacions dels vestigis que deixa la presència del cos, dels límits que el cos sobrepassa, dels indrets als quals arriba. El repte és desafiar les lleis que regeixen aquell moviment, fugir de l'evidència, d'allò habitual habitable, d'allò quotidià automatitzat. Podem dir que aquest és el seu compromís ètic, moral i polític.

No es pot afirmar, però, que el seu treball sigui escultura o acció, aquesta resulta d'aquella i aquella d'aquesta. A tot estirar podem dir, en nom d'una certa comoditat conceptual, que són escultures performàtiques o, si ho preferiu, accions escultòriques. No es tracta d'un simple joc de paraules, sinó que fa referència a un camp expandit en el qual no només és localitza l'escultura o la performance. Perquè si les escultures resulten d'una determinada ocupació de l'espai, del que queda després del gest i de l'acció del cos, les performances sorgeixen de l'atenció prestada a la relació del cos amb l'espai, amb els objectes, amb les coses. Els moviments als quals assistim són el resultat del descobriment de les qualitats materials, espacials i temporals que la matèria transporta, amaga i conté. És a dir, l'escultura és una extensió del cos, de la seva presentació, condensació, testimoni de la seva existència.

És important destacar que la consciència de l'espai és el primer motor d'aquests treballs i el seu primer resultat és la percepció de les fronteres de la seva ocupació. La metodologia es construeix sobre les premisses que el camp visual i el cos no tenen límits, la qual cosa és una forma de ressaltar la qualitat infinita del que veiem i que el cos sent. En el cas de Gustavo Sumpta es tracta sempre d'insistir en les qualitats subjectives, és a dir, humanes del món. L'espai és sempre l'espai d'algú, de qui el construeix: un món dins el món, una ciutat dins la ciutat. L'irisació de les fronteres resultant ens deixa pressentir la singularitat del que fa: la seva presència no només ocupa l'espai, en forma part i, inevitablement, inaugura un temps en el qual les separacions habituals deixen de tenir sentit. És a dir, si l'aquí i l'allà es fonen en una mena de contínuum omnipresent, l'abans i el després formen una unitat indiscernible.

No es pot dissociar el pensament sobre el treball de Gustavo Sumpta d'una reflexió més genèrica sobre el que és la natura de l'escultura. La seva novetat és el fet de transposar al camp estès del que és escultòric relacions ancestrals amb la matèria. La seva millor presentació és la de la criatura que està sempre provant tot el que l'envolta: la fusta, el paper, els mecanismes, amb l'expectativa de descobrir la manera en què les coses funcionen vistes des de dins, des de la seva pròpia intimitat. (...)
Aquest acte de comprendre amb els ulls, un acte de penetrar a través del cos en el fons de les coses és una mena d'intuïció, un mig veure/mig pensar del qual els treballs de Sumpta són un bon exemple. Ja sigui el terra d'un magatzem, els fulls de paper encara per utilitzar sortits d'un rotlle industrial, un llistó de fusta o un fil, està sempre en qüestió aquell veure des de l'indret més íntim, gairebé sempre inaccessible atesa la distracció constant en què normalment ens trobem. Es tracta d'una gimnàstica mental i intuïtiva que penetra en aquella unitat indiscernible de les coses i que envolta la totalitat d'aquell que salta cap endins del nucli més originari de les coses. Es tracta de perdre's en l'exterior com una forma de trobar-se a un mateix, la identitat, reconèixer la fisonomia. I és a aquests moviments als quals cada acció, performance o escultura de Sumpta va donant una forma, una matèria, un mitjà de ser percebuts, compartits, comunicats. Qualsevol cosa presentada com un secret. I de compartir aquest secret, que l'artista explica a cau d'orella als qui vulguin escoltar, neix una comunitat composta per vius i morts, per l'aquí i l'allá, l'abans i el després.

Nuno Crespo


Textos de presentació del cicle de performance de Gustavo Sumpta organitzat el desembre de 2007 a l'Atelier RE.AL, Lisboa:

De quina manera projectar un projecte?

El cos com a espai (en) obert. Aquest és el supòsit que ha permès RE.AL, des de l'inici dels anys noranta, fer servir la disciplina de la dansa com a espai-potència d'aquell mateix cos. Fins i tot quan el posem en dubte. Sobretot quan el posem en dubte. Gustavo Sumpta ens dóna, d'una sola vegada i en safata, aquell cos directe (i en directe) del qual parlem sempre. És un cos sense merdes i lliure. És allà i prou. No intenta explicar (tot i que no li passa res per casualitat) i no intenta projectar (de quina manera projectar el projector?). I si la dansa és l'art del moviment, llavors el moviment que Gustavo proposa és l'únic moviment que ens interessa: anar en la direcció de la pregunta (en oposició a la resposta), en la direcció de la revelació (en oposició a la creació), en direcció a allò brut (en oposició a allò pur). La presència de Gustavo a RE.AL (des de fa set anys) ha deixat empremta. Va participar a LABs amb Pogo Teatro i en nom propi (LAB10, 11 i 12), va ser còmplice en les nostres creacions (Existência, O que eu sou não fui sozinho, Para onde a luz vai quando se apaga?) i sempre va dir el que havia de dir, fins i tot quan callava. Ara, amb aquest cicle, volem que ell ens marqui definitivament i sense pudor. Volem que la seva mà es confongui amb la nostra i que el seu discurs, la seva pràctica i la seva mirada ens ajudin a obrir el forat que, per defecte, ens obstinem a tancar.

João Fiadeiro


Avui no hi ha espectacle

Gustavo Sumpta va pensar a titular Avui no hi ha espectacle l'exposició individual (de treballs no performatius) que va realitzar a la Galeria VPF Cream Arte el gener de 2007. El títol va quedar desat, potser per a una futura ocasió, però va aprofitar per aplicar-lo als mateixos treballs performàtics de Gustavo. Perquè, de fet, no es tracta d'espectacles. Seria més apropiat parlar d'accions que acaben en peces efímeres d'art visual. Són accions que, en si, per si, no representen res, no hi ha res a interpretar en el seu interior, no hi ha simbologia, no hi ha narrativa. Representen el que són. És l'acte (el fet) de tallar un full de paper, de pujar al damunt de cavallets o de taulons. Són el que representen. No obeeixen a regles de construcció rítmiques, narratives o dramatúrgiques. Tot es fa (prèviament i repetidament preparat) perquè l'espectador no vegi altra cosa que no sigui el fet de veure algú que fa el que està fent (i ha de fer). Tallar un full de paper, pujar al damunt de cavallets o de taulons.

L'espectador assisteix al naixement d'alguna cosa en procés de transformació, que va a l'encontre de la seva fi, de la seva finalitat, i que acaba per existir com a forma. Així, la performance és merament un espai de temps que l'espectador i l'artista comparteixen. És el temps necessari perquè una acció es realitzi i compleixi amb el seu objectiu. Aquest temps està regit per les regles universals de la física –si tiro una pedra, caurà en un segon; si tiro un full de paper, caurà en dos o dos segons i mig– i de la lògica –necessito més temps per pintar una paret sencera que per pintar una part d'aquesta paret–. Aquest temps proporciona una densitat, una sedimentació de capes d'acció, posa a prova la resistència de l'espectador, posa a prova la solidesa del projecte, serveix de base, de massa invisible on el performer evoluciona. Aquest temps és el temps necessari perquè el que s'ha pensat (la idea), treballat (la possibilitat material de realitzar la idea descontaminant-la d'implicacions simbòliques) i assajat (l'execució) sigui dut a terme en públic. Es tracta doncs d'un temps preparat, la preparació del qual va consistir a crear les condiciones perquè l'espectador se senti convidat a assistir al naixement i l'execució d'una obra en temps real.
 
L'obra neix en el moment en què la performance acaba. Neix i mor en el moment següent. L'obra és l'última imatge d'aquell temps que es va perllongar i que acaba de finalitzar. És l'última capa d'aquella sedimentació que va proporcionar el temps de la performance. En acabar la seva actuació, l'artista s'endu amb ell l'obra, tan sols deixa una impressió, un record, un rastre sense restes, una espurna dins el cap de l'espectador.

Demà tampoc hi haurà espectacle.

David-Alexandre Guéniot

Performance de Gustavo Sumpta

Durada: 35 mn
Paper Fabrià 1,5mx10m, 300 fulls, 70cmx1m.
Projecte desenvolupat en l'àmbit d'una residència artística a la Galeria ZDB. Primera presentació: Galeria ZDB, Lisboa, Propostas para quem dança, 14 d'octubre de 2004.

Foto Patrícia Almeida ©RE.AL 2005