Felicitat! L'espectacle du el subtítol happy/end (final/feliç). I com diria Jacques Derrida: ¡Sabem que, al capdavall, tot això acabarà molt malament! No hi ha manera d'assolir el bé absolut. La presència està sempre dividida, fracturada.... I encara que algú ens vengui el somni d'una felicitat possible, gràcies a déu, no ho aconseguirem! Perquè seria la mort, el bé absolut seria idèntic a la mort!
BIG 3rd Episode té aquest gust amarg de fracàs i de mort. Malgrat això, tot sembla perfecte: l'espectacle té alguna cosa d'intel·ligent i divertit; les dones són belles, sanes i atractives; els homes són malvats i cínics; els diàlegs encaixen perfectament en la imatge d'espectacle d'entreteniment provocatiu de Superamas. Però, fent servir les estratègies de repetició i descontextualització, Superamas grata sota la superfície de les seves representacions. I el que desenterra és el poder d'aquest desig de felicitat i, alhora, la seva vanitat total. Aquestes estratègies aplicades a aquest tòpic generen un procés de pensament autoreflexiu que condueix l'espectador a reflectir el seu propi recorregut i les seves pròpies expectatives de felicitat durant la peça.
I resulta que aquestes expectatives són previsibles i previstes. Els nostres desitjos més íntims ja es calculen per mitjà d'estadístiques socials i màrqueting. Per tant, el comportament individual no és més que la còpia d'un clixé. El vodevil modern és estadística!
És art el treball de Superamas? Aquest col·lectiu d'artistes posa en joc les diferències entre art i kitsch, alta i baixa cultura, televisió i teatre… amb una facilitat tal, que el terme, pràcticament oblidat, d'art postmodern sembla ser útil de nou. Però aquest pensament és massa fàcil. Superamas estableix un joc tan complex amb les diferències entre l'art i els entorns derivats d'aquest (institucionals, tècnics, socials, de cultura de masses…) que fa que la diferència entre art i no art quedi fora de joc. Aquest col·lectiu d'artista opera en la vaga però creixent àrea del postart. En aquesta, l'art en general conflueix en una estranya mescla de serietat i entreteniment, investigació de la forma i al·lusions reflexives a codis de gènere ben coneguts, però sempre d'una manera totalment diferent a la de la millor música pop de Radiohead, el Pulp Fiction de Taratino o de tota l'obra d'Andy Warhol.
-Rudi Laermans (professor de sociocultura a la Universitat de Leuven, Bèlgica)-
