El seu treball està relacionat amb instal•lacions o performance on l'energia acústica s'expandeix sobre espais i objectes. El significat de la seva feina es defineix tant per aquesta distribució d'energia com per la composició o el contingut sonor en si. L'organització espacial torna el so tàctil, fins i tot corpori, encara que sempre es manté un cos espectral, com un fantasma. En els mitjans de producció contemporanis el so és habitualment la manifestació d'un codi readaptat. Per a molts dels projectes de De Boeck aquesta tensió entre so entès com a dades i so com una ona física és una de les qüestions principals.
Com a membre del col•lectiu deepblue, ha creat dramatúrgies sonores molt específiques per a performances fetes en col•laboració amb els coreògrafs Heine R. Avdal i Yukiko Shinozaki. El concepte per a Closer, performance en què el públic està dintre d'una escenografia immersiva, aconsegueix un aïllament auditiu de cada espectador individual gràcies a uns auriculars sense fils. Als altaveus només sonen els components sub baixos del disseny de so, la qual cosa fa que un es pugui submergir en l'ambient posant-se els auriculars. Els sons que penetren els caps dels oients són típics. De Boeck transforma mostres enregistrades o fragments sintètics en microscòpics organismes sonors. Amb Yves De Mey/Eavesdropper va convertir la sala de concerts del Concertgebouw de Bruges en una enorme caixa de ressonància per a la producció musical de Time Code Matter, alliberant dinàmiques sonores al pati de butaques buit, estirant-se com un forat negre darrere de les esquenes del públic, assegut a l'escenari.
El principi de ressonància és utilitzat també en altres projectes. Per a una taula de operacions a la performance Crew d'Eric Joris de Boeck dissenya ones de baixos que a través d'interferències generen una vibració que passa del cap als peus. El 2007 crea un cercle de llençols metàl•lics que envolten el públic i els músics. La instal•lació reacciona amb la presència i proximitat dels visitants. Per als concerts de les nits de presentació, Audistore i Eavesdropper escriuen una partitura per a 12 planxes d'acer.
Seguint en el mateix camp d'espacialització, Christoph De Boeck també investiga la idea d'una xarxa sonora. A Some Notes Are de Heine Avdal, veus i sons es mouen des de la PA del teatre a l'intercom de l'edifici i a través de objectes i mobiliari. Les cadires ballen ones sonores, prenen personalitat i conversen entre elles. Per a The Banquet, de Patricia Portela, dissenya una xarxa d'àudio entre les taules del sopar que pot ser controlada des de darrere d'un gran piano. És també responsable del disseny de so i la dramatúrgia a les obres de Patricia Portela, com ara WasteBand i Flatland.
